L'any s'acaba, el semestre (més aviat trimestre) s'acaba i les classes de GITIC i COED també s'acaben.
Ha estat un bon inici del grau ja que no han sigut dues assignatures pesades ni que requerissin massa feina; si has sigut organitzat i responsable el resultat ha estat satisfactori. Per una altra banda, m'he agobiat en segons quins moments, com en la sessió de GITIC que vàrem tractar el Twitter. Jo tinc Twitter, no em vull donar aires de superioritat però el sé fer servir i en aquell moment vaig sentir que estava mal-invertint dues hores que podrien haver estat dedicades a fer altra feina.
Tot i algun petit matís negatiu com l'esmentat, estic molt contenta i a la vegada molt orgullosa del treball realitzat. Les exposicions crec que van ser les adequades i he de destacar que em va semblar molt pertinent l'activitat de la recitació (tot i que em vaig quedar en blanc).
Així doncs, dono per acabat el meu dossier d'aprenentatge. És l'únic que finalitza ja que les assignatures, el meu aprenentatge i les meves ganes segueixen endavant, cada dia amb més motivació!
Sempre he
pensat que parlar és un acte extraordinari i que som afortunats de tenir un
codi per comunicar-nos tant útil com és l’oral, però alguns tenen un do encara
més especial, i és que parlen amb una facilitat increïble i de manera
correctíssima. Tinc el meu millor amic com a exemple: et pot explicar la
mateixa cosa en dues paraules o en cent, sap convèncer, és capaç d’explicar-te
la lliçó més avorrida del món i que no només se’t passi de manera amena, sinó
que a més la trobis divertida.
Davant de
gent així sempre he cregut que parlar bé i amb facilitat és una virtut innata,
és un aspecte personal amb el que tens la sort de néixer i pots gaudir d’ell
durant tota la vida, però en el poc temps que he trigat en llegir-me “Com
parlar bé en públic” totes les meves falses creences han desaparegut. Aquest
llibre dona tot un seguit d'eines que ens ajuden i ens guien per ser un bon
orador: a tenir una bona tècnica, perdre el pànic, recursos per preparar-se bé
el discurs, per guanyar-te l'auditor i moltes coses més, coses que pensava que
no podien ser entrenades. Però sí, sí que es pot aprendre a parlar amb
propietat.
A continuació presento el decàleg del llenguatge oral que la Joana Rubio i
el Francesc Puigpelat mostren al seu llibre:
1. Parlar amb frases curtes i de construcció sintàctica simple.
2. Separar les frases per pauses i silencis. Marcar les pauses.
3. Fer canvis de to. Utilitzar preguntes i preguntes retòriques. Utilitzar exclamacions.
4. Aprofitar l’efecte de les repeticions de paraules o conceptes.
5. Jugar amb les oposicions i les antítesis.
6. Avançar i recular en l’argument del discurs.
7. Enumerar i marcar les enumeracions (un, dos, tres, etc.).
8. Utilitzar connectors per a articular clarament el discurs.
9. Posar exemples i comparacions, contar paràboles, utilitzar metàfores, baixar el que és abstracte a alguna cosa concreta.
10. Utilitzar l’acudit o l’anècdota personal per a aproximar-se al públic i fixar millor els missatges.
Com més val
tard que mai, he après molt d’aquest llibre: primer de tot que parlar bé no és
una virtut innata, i a partir d’aquí que es pot millorar, i aquest procés
d’aprenentatge es el que intenta reflectir el llibre.
"Com parlar bé en públic" m'ha servit per totes les exposicions dutes a terme durant aquest semestre, començant per la exposició d'identitat i territori que podeu trobar a l'entrada sobre el prezi.
També he de destacar la recitació d'un poema, causa de nervis per a molts. Jo vaig escollir aquesta poesia de Marià Aguiló:
QUÈ ÉS L’AMOR?
Què és l'amor, nina, em preguntes?
Senyal que no l'has sentit;
i amb mes pobres comparances,
com te'l podré definir?
No en parla el mestre a l'escola,
ni en la llar se'n parla als fills,
i als quinze anys l'amor arriba
sobtat com un terbolí.
L'amor és el pa de vida
que el cor troba en est exil;
l'únic bé que deixà traure
Déu a Adam del Paradís.
Se sent com una harmonia
que conforta l'esperit,
dolça com la veu dels àngels,
pura com el seu somrís.
Mes no hi ha instrument que puga
est cant del cel fer sentir
fins que el cor se torna una arpa
que ressona en altre pit.
Marià
Aguiló
Malgrat que em sabia molt bé el poema i no estava massa nerviosa, no sé que em va passar i em vaig quedar en blanc a mitat de la recitació. Per sort m'ho vaig prendre amb humor i vaig poder acabar-lo. També destacaré l'exposició sobre el bon comunicador. El meu grup estava format per la Arianne Bastante, la Maria Busquets i la Claudia Iglesias i vam voler argumentar perquè l'Obama era un bon comunicador. Per aquesta activitat, el llibre "Com parlar bé en públic" no només ens va servir per a que poguessim realitzar una bona exposició, sinó que també ens va servir d'ajuda per escollir les raons per les quals consideravem que l'actual president d'Estats Units és un bon comunicador. Si premeu aquí accedireu al Prezi que vam fer servir com a suport digital per a la nostra presentació.
Avui tractaré la DESCRIPCIÓ, un mode d'organització del discurs que pretén representar lingüísticament persones, animals, objectes, paisatges, èpoques, sentiments, etc. Es poden descriure tots els aspectes de la realitat, des dels més concrets als més abstractes. Podem distingir dues classes de descripció: l'objectiva (l'autor adopta una actitud imparcial) i la subjectiva (l'autor transmet la seva opinió). Per estructurar textos descriptius podem considerar tres parts: l'establiment del tema, la caracterització i l'establiment de la relació amb el món exterior. Per crear el text primer s'ha d'idear (explorar la situació), després ordenar (realitzar un esquema estructural) i per últim textualitzar (redactar-lo).
La nostra professora, l'Imma, va manar-nos la descripció d'un company a través de dues tasques diferents: havíem d'escriure un text descriptiu i portar una fotografia que definís la persona i, juntament amb les que havien portat els companys, crear una exposició fotogràfica.
A continuació us presento un fragment de la meva descripció escrita i la fotografia que vaig presentar. Totes dues activitats descriuen a la Maria, una noia molt dolça i amigable, amb les meves paraules: molt suqui (super cuqui).
Dolçor
A més, per aprofundir en la descripció, a classe hem observat diversos models: -Cançons:
El gripau blau, Ara va de bo (cançó tradicional nord-americana)
Lila, Whiskyn's
Pedro Navaja, Gato Pérez (lletra d'en Rubén Blades)
Com un puny, Raimon
Nit de Sant Joan, Sisa
-Poesia visual: passeig virtual per l'obra d'en Joan Brossa (clica aquí)
-Poesia:
Gernika, Palau i Fabre
Era dia de mercat. Els infants jugaven a guerra. Les dones triaven les verdures, els ous, l’aviram, les patates. El repertori era una mica limitat, perquè era temps de guerra. Era dia de mercat. Dos quarts de cinc de la tarda. Els infants jugaven a guerra quan de sobte, del cel, d’on vénen, diuen, els àngels i els ocells, queia un xàfec de foc, el cel era l’infern, l’ordre s’havia capgirat. Tres hores com una eternitat i aquell joc s’extingia. Els infants ja no jugaven a guerra: la guerra els havia exterminat. Ara tothom pensava igual, perquè tots els cadàvers pensen el mateix. I així començava la gran uniformitat. Mil sis-cents cinquanta-quatre morts i vuit-cents vuitanta-nou ferits. Quina gesta, senyors, quina gesta! Que el món prengui model, ja sap el que l’espera. ¿No habitaven als Andes, els còndors? ¿Per què escullen aquestes contrades? I l’arbre allí, al bell mig, també nafrat, però dempeus. I encara no ha ressuscitat!
Si parlo dels teus ulls, Miquel Martí i Pol
Si parlo dels teus ulls em fan ressò cadiretes de boga i un ponent de coloms. Els teus ulls, tan intensos com un crit en la fosca.Si parlo dels teus llavis em fan ressò profundíssimes coves i ritmes de peresa. Els teus llavis, tan pròxims com la nit. Si parlo dels teus cabells em fan ressò platges desconegudes i quietuds d'església. Els teus cabells, com l'escuma del vent. Si parlo de les teves mans em fan ressò melicotons suavíssims i olor de roba antiga. Les teves mans, tan lleus com un sospir. Si parlo del teu cos, del teu cos que he estimat, només em fa ressò la meva veu, i llavors tanco avarament els ulls i em dic, per a mi sol, el secret dels camins que he seguit lentament a través del teu cos tan càlid com la llum, tan dens com el silenci.
-Novel·la (fragments): El carrer estret, Josep Pla Els homes que no estimaven les dones, Stieg Larsson "La tramuntana", dins El geni del país, Josep Pla -Assaig: Salvador Espriu vist per Josep M. Espinàs a Relacions particulars Salvador Espriu vist per Baltasar Porcel a Grans catalans d'ara Xesco Boix vist per Lluís M. Panyella a www.labicicleta.cat
-Conte: Abiyoyo, explicat i cantat per Xesco Boix (traducció i adaptació de Pete Seeger)
Era alt com un Sant Pau i els seus ulls eren vius i plens de bondat. La seva tarja de presentació era un somriure capaç d’arribar al cor més trencat. Portava els cabells llargs, negres, sempre tapats amb una gorra que li donava un aire molt especial, molt seu. En comptes de firmar autògrafs feia petons.
A l’espatlla sempre hi duia una guitarra, i al cor mil idees per compartir. Desitjava sobretot ser lliure per així ser més amic de la Terra, de les flors, dels estels i dels homes. Però, com poder ser lliure en aquest món tan ple d’interessos? Calia obrir noves vies i anar contracorrent per poder canviar les coses.
Ben aviat se n’adonà que dins del món dels adults hi havia una altre món, alegre, confiat, senzill. Era el món dels més menuts. I amb l’amor com a vehicle de les cançons, i els contes com a eines se n’anà a trobar els seus petits i grans amics. Infant entre els infants, home entre els homes, demostrava dia a dia amb la seva tasca que encara és possible l’esperança en el demà. La mainada l’estimava i amb ell viatjaven a aquell món on 2+2=5.
Personalment crec que gràcies al gran nombre d'exemples i d'activitats hem assolit el concepte de descripció i tot el que aquest mot engloba. Com a tancament d'aquesta entrada (i exemple personal) us adreço a un vídeo adorable que descriu tot el que una noia sent pel seu enamorat (cliqueu aquí).
Després d'haver après què són les habilitats lingüístiques i la seva importància, avui us presento una comparació entre els codis escrit i oral, duta a terme des de dos punts de vista:
També cal destacar la relació que aquests dos codis tenen, que ha estat concebuda de formes molt diferents al llarg de la història. Entre els autors que han estudiat la relació de l'escrit amb l'oral, Gérard Vigner (1982) i Leonard F. M. Scinto (1986) ofereixen dues visions globals i complementàries.
-Estatus de l'escrit (Vigner) Analitza la qüestió des de l’òptica de la didàctica de la llengua i presenta tres models de relació ora-escrit, que es corresponen amb tres concepcions de l'ensenyament de la llengua:
L’escrit tradicional
L’escrit, codi segon
L’escrit, llengua
L’escrit és l’objecte exclusiu d’aprenentatge
L’oral és l’objecte primer i primordial.
L’oral i l’escrit són autònoms.
Es refusa qualsevol model oral.
S’aprèn l’escrit per transcriure l’oral.
S’aprèn a comprendre i produir textos orals i escrits.
Mètodes gramatical i de traducció.
Mètodes àudio-visuals.
Enfocament comunicatiu.
-Estatus de l'escrit (Scinto) Analitza la qüestió de d'una òptica psicolingüística i també presenta tres models diferents de relació oral escrit:
En entrades anteriors vaig parlar sobre què era i la importància del procés comunicatiu. Aquí us presento les habilitats lingüístiques, que són les habilitats indispensables per poder-nos comunicar de manera adequada. Aquestes són quatre:
-LLEGIR
És el procés mitjançant el qual es comprèn un text escrit.
Isabel Solé al 1992 ens destaca 4 implicacions que ens ajuden a
entendre aquesta màxima:
1)“És un procés actiu perquè qui
llegeix ha de construir el significat del text”: no és una rèplica del que
l’autor ens vol dir amb el seu escrit, sinó una construcció pròpia que implica
el text, els coneixements previs del lector, i els objectius amb què s’enfronta
el lector al llegir-lo.
2)“Llegir és aconseguir un
objectiu”: per
plaer, informació, estudiar...
3)“Llegir és un procés
d’interacció entre qui llegeix i el text”: qui llegeix s’ha de fer seu el text,
relacionant-lo amb allò que ja sap i, a més, ha d’adaptar-se al text,
transformant els seus coneixements previs en funció del què li aporta el text.
4)“Llegir és implicar-se en un
procés de predicció i d’inferència* contínua”: qui llegeix s'ha de formular hipotesis sobre el significat del text que llegirà i de les seves parts mentre va llegint, això ho fa a partir d'alguns elements del text i en funció dels coneixements previs i interessos. A mesura que va llegint, el lector verificarà o refutarà les hipotesis inicials i crearà noves.
*Inferència: Habilitat de comprendre algun
aspecte del text mitjançant la comprensió de la resta (context).
Exemple:
-PARLAR
És expressar
el nostre pensament mitjançant el llenguatge articulat de forma coherent, clara
i amb correcció i adequació a la situació comunicativa.
Exemple:
-ESCOLTAR
És
comprendre un missatge a partir d’engegar un procés cognitiu de construcció de
significat i d’interpretació d’un missatge o discurs pronunciat oralment.
Pautes
per ser un bon oient:
1)Tenir un paper actiu i participatiu
2)Tenir respecte per l’emissor i les seves idees
3)Ser objectiu per intentar entendre què ens vol dir l’altre
4)Saber descobrir els objectius de l’orador
5)Saber descobrir les idees principals del missatge
6)Saber reaccionar al missatge i parlar, si és el cas, quan acaba o mentre
parla l’orador
Exemple:
-ESCRIURE
És el
procés mitjançant el qual es produeix un text escrit significatiu. Aquesta
habilitat implica 3 tipus d’aspectes:
1)Formals: Habilitat motora (cal·ligrafia), relació so-grafia,
disposició de l’escriptura en el paper...
3)Discursius: Procés de composició del text, propietats del
text, estudiar els diferents tipus de text...
Per aprofundir en aquesta habilitat lingüística us presento el procés de composició escrita:
El model més complet del procés de composició és el presentat per Linda Flower i John R.Hayes( 1981)
L'any 1996, J.Hayes el va actualitzar afegint-li un component actitudinal que incloïa les actituds i les emocions que ens mouen i ajuden a escriure.
És el model més difós i aplicat a l' ensenyament.
Aquest model descriu detalladament les diverses operacions inte·lectuals que realitza jeràrquicament.
Aquest model sosté que l'acte d' escriure està compost per: la situació de comunicació, la memòria a llarg termini de l'escriptor, tres porcessos bàsics (fer plans, redactar i revisar) i un mecanisme de control que s'encarrega de regular-los i decidir en quin moment ha d'actuar un o altre.
1) La situació de comunicació Conté tots els elements externs a l'escriptor: -El problema retòric: conjunt de circumstàncies que fan que un subjecte decideixi escriure. El constitueix la situació concreta en què es produeix l 'escrit (el tema, l'audiència, els proposits...).
-El text: respota o solució que es dóna a aquest problema. 2) La memòria a llarg termini
Inclou tots els coneixements que l'escriptor posseeis registrats i emmagatzemats en el cervell, sobre: el contingut temàtic, l' audiència, estructures textuals i el traçat de les lletres. Com més petits siguin els alumnes, més escassos els coneixements. Per tot això, la intervenció del mestre en el procés d' elaboració del text es fa imprescindible.
3) Els processos bàsics de l'escripturaLa composició del text es desenvoluparà a través de diversos processos i subprocessos que no es desenvolupen necessàriament de forma lineal. El procés d' escriptura també es compon del monitor: mecanisme de control encarregat de: regular aquests tres processos i decidir en quin moment actuen. a) Planificació L'escriptor elabora una representació mental del que vol escriure i com vol fer-ho. b) RedaccióL'escriptor transformara les idees generades en un discurs intel·ligible i comprensible per al lector. c) RevisióL'escriptor rellegeix l' escrit i refà aquells aspectes que considera necessaris per a millorar el text.
El text generat ha de tenir unes característiques perquè actui com a missatge real en una situació comunicativa. Si no tingués aquestes qualitats seria un no-text o no-discurs. Aquestes propietats són:
+Descriptives (analitzen i expliquen el funcionament d'algun aspecte lingüístic)
-Adequació: grau d'adaptació d'un discurs/text a la seva situació comunicativa, tenint en compte el registre i el dialecte adequat. -Coherència: Selecciona la informació rellevant de la que no n'és, estableix una relació lògica, no contradictòria, entre les diferents parts del text/discurs. -Cohesió: conjunt de relacions o vincles de significat que s'estableixen entre diferents elements o parts del text i que permeten al lector interpretar-lo amb eficàcia. +Prescriptives (determinen normes d'ús) -Correcció -Variació o estil M'agradaria concloure aquesta (una mica extensa entrada) amb una breu valoració personal: crec que parlar, escriure, escoltar i llegir són accions presents al nostre dia a dia, i sobretot en la nostra vida d'estudiants, però no els hi donem la importància que tenen. Així doncs, amb aquest reflex del que l'Imma ens ha explicat a classe ressalto la gran transcendència de les nostres accions, magnitud que s'hauria d'explicar i fer apreciar als infants des de que són petits.
La primera feina que ens ha encarregat l’Imma per dur a terme amb els companys de la classe de COED ha estat la síntesis d’uns textos sobre el fet comunicatiu, els quals presento a continuació:
-”Aprendre i créixer” [Bosch (2003). Educació i vida quotidiana. Vic: Eumo Ed]
En un fragment del llibre d’Eulalia Bosch “Educació i vida quotidiana” , l’autora ens planteja la situació d’un nen de set anys que en un principi no sap llegir. El nen no té ganes de començar a llegir, ja que per ell significa fer-se gran i que les coses a partir d’aquest moment es comencen a complicar. Fins que un dia, després de l’esforç dels educadors, el nen se’n adona que ha après a llegir. A partir d’aquest moment el nen comença a sentir-se gran físicament. I descobreix que gràcies a la lectura pot aprendre i descobrir coses que abans desconeixia, com per exemple els noms dels carrers, entre d’altres.
Aquesta sensació de creixement és molt important per l’infant, ja que es disposa a vagar per mons desconeguts, per tant li aporta llibertat, potser per aquesta raó li feia por i ara a comprès que darrere d’una història hi ha diferents maneres d’interpretar la narració, és a dir hi ha un rerefons.
Per altra part la mestra al veure que després d’una dedicació, el nen ha progressat, es sent orgullosa. La mestra ha fet entendre al alumne que els coneixements els ha adquirit ell sol. Ja que segons l’article ens intenta mostrar que “els grans mestres són els que permeten sentir que hem descobert les coses per nosaltres mateixos”.
-”El regal de la comunicació” [Serrano, S. (2003). El regal de la comunicació. Barcelona: Ara llibres]
En el segle XXI, ens trobem en una nova civilització: la de la informació i el coneixement, deguda a les noves tecnologies.
En aquest nou model de societat, el recurs bàsic i el consum principal és un bé intangible, la informació sense límits.
És evident que estan havent-hi canvis fonamentals en el sistema i en el tipus de valors, com també en les estructures socials, polítiques, econòmiques i de poder. A mesura que creix la informació creix la independència, però alhora també la incertesa. Aquesta independència comporta més alternatives, més variables a controlar, i com ja hem dit més incertesa. És per això que podem relacionar el grau d’incertesa amb la mesura de l’entropia, que és la quantitat d’informació que no s’utilitza.
En resum, la societat del coneixement representa la memòria gairebé infinita i la globalitat generalitzada. Un creixement espectacular de la independència de les persones, però alhora un creixement de la fragilitat i la vulnerabilitat.
-”Escoltar i sentir” [Torralba, F. (2006). L’art de saber escoltar. Barcelona: Pagès Ed.]
L’autor Francesc Torralba inicia una diferenciació entre escoltar i sentir: mentre que l’acte de sentir és no intencional, escoltar és una acció voluntària, entre dues o més persones, que es pot fingir però la qual no ens poden obligar a realitzar.
Com ja s’ha esmentat, no es pot obligar ningú a escoltar, per tant, ens trobem davant una acció selectiva ja que cadascú és lliure de triar a qui escolta. Aquesta tria va sempre acompanyada d’un anhel o desig ja que al triar escoltar a una persona en concret estem dipositant esperança en ella, esperem conèixer informació enriquidora, és a dir, cercar coneixement més enllà de la nostra realitat i escoltar altres opinions que discerneixen de les nostres idees.
Quan escoltem, no només prenen importància les paraules sinó que s’ha d’estar atent al llenguatge no verbal i voler conèixer perquè el comunicador diu quelcom.
Aprenem a parlar gràcies a l’escolta, per tant, ¿Per què es dóna tanta importància a la parla quan l’acte d’escoltar és tant o més important?
En primer lloc, l’autor defensa que és més difícil fer silenci interior que silenci exterior. En segon lloc exposa que a l’hora de seguir una conversa és molt dificil que la persona que escolta es distregui escoltant els seus propis pensaments en comptes d’estar atent a allò que l’altre t’està explicant. Per aquest motiu és necessari un estat de concentració o silenci interior per tal d’aprofitar la conversa.
-”Gramàtiques del silenci” [Serrano, S. (2009). La festa dels sentits. Barcelona: Ara llibres]
La comunicació no verbal no ha començat a contemplar-se com a eina de la comunicació fins fa relativament pocs anys. Mai abans s’havia comptat amb el cos com a mitjà però en els darrers cinquanta anys ha esdevingut un dels elements més importants i essencials de la comunicació.
Hi ha alguns elements que han fet possible aquesta evolució, com ara, les noves tecnologies que han empès i engrandit l’interès per explorar els immensos espais d’aquest tipus de comunicació.
El canvi de segle i de mil·lenni acompanyat de les noves evidències empíriques i coneixements ha permès reflexionar sobre el món de les emocions i sobre allò que hi ha d’innat i d’après en el nostre comportament.
El domini de la comunicació no verbal omple l’espai de totes les nostres sensacions possibles. Una gran part de la importància d’aquest tipus de comunicació rau en l’antiguitat de la qual. Abans del nostre llenguatge existien els signes com a manera de comunicar-se, així que tot i que fins fa poc no s’hagi reconegut amb el terme “comunicació” fa molts anys que existeix.
Antigament, els nostres avantpassats invertien entre un quinze i un vint per cent del seu temps en l'exercici del coneixement del tacte. Això, els va ajudar a adaptar-se i ha donat un gran resultat. A més a més, al fet que anteriorment hi hagués el component no verbal, hem d'afegir que mitjançant signes no verbals ens movem comunicativament, cosa que evita problemes. En el nostre dia a dia, acostumem a rebre estímuls, els processem i hi donem resposta. Apart, el comportament no verbal té una percepció global i gairebé instantània, cosa que afavoreix l'impacte, que pot ser mol positiu.
El llenguatge no verbal té un paper clau a l’hora de comunicar-nos. Gràcies al llenguatge no verbal podem expressar als altres les nostres emocions, l’estat general del nostre cos i les nostres actituds, cosa que seria gairebé imposible fer a través del llenguatge.
L’escenari més atractiu dins dels diferents paisatges corporals dibuixats per les nostres emocions és el paisatge facial, la cara. Tenim fascinació per les cares, perquè és amb les cares i amb tot el cos que informem de les nostres actituds. Els bons comunicadors han de generar actituds positives en els altres, han de ser empàtics.
Una persona empàtica és aquella que comunica bé, aquella persona que és capaç de generar actituds positives en els altres. També sap escoltar bé (amb les oïdes, ulls, cara i cos sencer) L’empatia és un art no verbal que permet interaccionar entre les persones. Fem servir el llenguatge verbal per informar sobre la realitat exterior (objectivitat) mentre que el llenguatge no verbal ens serveix per presentar la nostra identitat personal, estat d’ànim, emocions (subjectivitat). Una bona part de la nostra activitat comunicativa utilitza la cooperació d’aquestes dues formes de comunicació.
La comunicació no verbal és una eina estratègica de la nostra activitat comunicativa ja que ens informa d'aspectes que no es poden expressar mitjançant el llenguatge (comunicació verbal). Per exemple: L'estat de les nostres emocions l'estat general del nostre cos i les nostres actituds.
Una font d'informació no verbal seria el cos que ens revela les nostres emocions ( “el gran espectacle de les emocions té el cos com a escenari”). A més a més les emocions acaben afectant la manera de funcionar dels circuits cerebrals.
Les diferents respostes que rebem provoquen canvis en les nostres emocions que són reflectides pel cos, sobretot per les cares (paisatge facial). Els efectes que provoquen aquest conjunt de canvis s'anomenen sensacions d'emoció que són la porta d'entrada dels sentiments.
Els signes no verbals poden justificar o contradir tot allò que s’ha expressat mitjançant el discurs verbal.
L’engany, la mentida i la dissimulació són clars exemples que s’hi representa quan una persona menteix a un altre. El to de veu, les mirades, la posició del cos, etc., són signes no verbals que no sempre s’exerceixen conscientment i, per tant, poden ser usats per manipular la informació que volem transmetre. Alhora, l’ésser humà és capaç de desemmascarar la persona que diu la veritat o no, observant atentament els signes no verbals i els verbals del subjecte a qui es dirigeix.
La comunicació no verbal és el mitjà més utilitzat, i essencial, per a les interaccions comunicatives i de l’èxit de la circulació de la informació entre persones. Els signes no verbals els trobem en qualsevol lloc, ja que són una part important de la vida social.
-”Un tramvia anomenat text” [Pagès, V. (1998). Un tramvia anomenat text. Barcelona: Ed. Empúries]
L’escriptura és allò que ens diferencia de la resta d’animals, ja que tots es comuniquen d’una manera ho altre però tan sols nosaltres som els únics capaços de convertir-la en signes gràfics. Aquesta és eterna i interurbana. Tot i que a la llarg de la nostra història invents com el telèfon la ràdio o la televisió l’han fet perillar, però actualment els nous mitjans de comunicació l’han reviscut perquè sense el seu domini és impossible fer-ne ús, com per exemple el fax, el correu, etc.
Comunicar és quan l’emissor exposa un missatge a un receptor. Per tal que li arribi l’emissor recorre a un codi (la llengua catalana per exemple); i el resultat d’aplicar aquest codi al missatge, ara ja s’anomena text, i per tal que li arribi cal utilitzar un canal (oral o escrit).
Però sempre pot trobar obstacles que el distorsionin i que no arribi de la mateixa manera o amb la mateixa intenció amb la qual l’emissor el va emetre, es pot mal interpretar.
Això provoca que un mateix missatge sigui entès de diferents maneres donant missatges diferents. L’emissor parteix del seu context, però quants més receptors més contextos i més obstacles, per tant més varietat d’interpretacions d’un mateix missatge.
-”Una imatge val més que mil paraules” [Tuson, J. (2001). Una imatge no val més que mil paraules. Barcelona: Ed. Empúries]
Ens trobem davant d’un article de Jesús Tuson titulat “Una imatge val més que mil paraules” extret del llibre “Una imatge no val més que mil paraules”. L’article ens parla de la comunicació oral i escrita, i visual.
Per una part, les paraules són útils a l’hora d’expressar què sentim, què pensem, què volem, etc. Mitjançant aquestes, podem arribar a transmetre tot allò abstracte i difícil de definir amb una sola imatge. Per una altre part, l’ús de les imatges és pràctic en determinades situacions, com per exemple les senyals de trànsit que amb un simple dibuix ens transmeten allò que no som capaços de llegir a altes velocitats.
Com a conclusió de l’article, tant les paraules com les imatges tenen una determinada funció en diferents situacions. Per reforçar la idea esmentem una cita de l’autor: “les imatges tenen una capacitat discursiva limitada; mentre que les paraules, convertides en text, poden desvetllar imatges mentals sense límit”.
D’aquesta manera ens hem endinsat en el món de la competència comunicativa: utilitzar i/o aprendre una llengua no és només fer servir o adquirir el codi o el conjunt de formes lingüístiques, sinó que implica adquirir tota una sèrie d’habilitats que orienten sobre com usar aquest codi en les diferents ocasions de comunicació que es produeixen en l’entorn de qui el parlen.
Als anys 70, Gumperz i Hymes van postular l’existència d’una competència comunicativa que comprèn el que un parlant-oient real ha de saber per comunicar-se de manera eficaç en situacions culturalment significatives. Concretament, al 1972 els dos sociolingüistes van fixar la competència comunicativa com el terme més general per definir la capacitat comunicativa d'una persona, capacitat que abraça tant el coneixement de la llengua com l'habilitat per utilitzarl-a. L'adquisició d'aquesta competència es configura a partir de l'experiència social, les necessitats i motivacions, i l'acció, que és alhora una font renovada de motivacions, necessitats i experiències.
La competència comunicativa està formada per diversos components:
1. Competència lingüística/gramatical: domini del codi lingüístic.
3. Competència discursiva: habilitat de produir i interpretar diferents tipus de discursos coherents i cohesionats.
4. Competència estratègica: habilitat d’utilitzar estratègies de comunicació verbal i no-verbal per millorar l’efectivitat de la comunicació o compensar les interrupcions que poden sorgir.
A més, la competència comunicativa es manifesta tant en els sistemes primaris de comunicació (quotidians) com en els sistemes secundaris (més elaborats i complexos).
Personalment crec que començar el curs aprenent què és la competència comunicativa és un molt bon inici per l’assignatura de COED. Més endavant m’he adonat que no és un tema que haguem deixat de banda, sinó que hem anat reforçant-lo i ampliant-lo amb textos com el “Lenguaje y las lenguas” de J. Tuson y vídeos com el que adjunto a continuació, una grabació d’una conferència que Guillermo Orozco va realitzar a Guadalajara (Mèxic) sobre la importància de les competències comunicatives i en especial l’audiovisual.
Per últim, afegeixo que per saber els fonaments de la bona competència comunicativa i així facilitar-nos l'adquisició d'aquesta habilitat, vam llegir el llibre titulat "Com parlar bé en públic", del qual vam haver de realitzar un treball (clica aquí per accedir a l’entrada).
